Investigació

Quan parlem de dislèxia, parlem .....

•       D’una dificultat inesperada per aprendre a llegir i a escriure que poden presentar alguns nens i nenes amb intel·ligència, motivació i escolarització adequada.
•         D’un trastorn d’origen neurobiològic de base genètica, és a dir,  que no hi ha factors externs causants sinó que el trastorn es troba en la informació genètica ( en l’ADN) de l’individu; però encara es desconeix l’alteració genètica exacta.
•       Que la seva prevalença entre la població es troba entre un 5 i un 17%.
•           Presenta una càrrega  hereditària i afecta per igual a nens i a nenes. El 40% dels germans i entre un 30 i un 50% de pares d’un infant dislèxic també presenten aquest  trastorn.
•          I que  és persistent al llarg de la vida, anirà canviant les manifestacions però hi serà present en totes les etapes

Un dels aspectes que més m’ha cridat l’atenció investigant sobre la dislèxia ha estat conèixer el seu origen neurobiològic. Amb tècniques de neuroimatge funcional, que permeten estudiar el cervell mentrestant es realitza una funció cognitiva determinada s’ha pogut demostrar que a nivell funcional les persones amb dislèxia presenten diferències significatives de funcionamen neuronal en l'accés a la lectura respecte a les persones que no són dislèxiques.

Sally i Kenneth Shaywitz, (2003), autors referencials en el camp de la dislèxia,  han pogut demostrar que en condicions normals, al llegir s’activen àrees de l’hemisferi cerebral esquerra especialment les més posteriors. Els dislèxics en canvi, presenten menor activitat en aquestes àrees , i a més a més, per compensar-ho, activen àrees de l’hemisferi cerebral dret que no s’utilitzen en condicions normals durant la lectura.

                                   Font: Gabriela JDE, Science 2009; 325:280-283.

Perfils diferents d’activació cerebral durant la lectura.

La figura dreta mostra l’activitat cerebral durant la lectura en lectors normals.

En la figura central s’observa l’activació molt menor de les mateixes àrees de l’hemisferi esquerre abans del tractament de reeducació.

La imatge esquerra mostra el canvi d’activació cerebral després del tractament de reeducació.

Els cercles vermells corresponen a les regions frontals i els blaus a la regió temporoparietal.

Ambdues regions tenen una activació significativament menor en la dislèxia, però l’activació augmenta després del tractament reeducador.La presència d’aquesta poca activitat en aquestes regions en edats primerenques recolzen a les úniques tècniques de reeducació que han demostrat científicament la seva validesa i que es basen en l’entrenament fonològic.

 També desconeixia la seva càrrega hereditària, el procés de transmissió encara no és massa conegut però s'ha identificat una ralació amb el cromosoma 6 (Marlow et al., 2003). Tant en la formació rebuda a Avesedari com en la xerrada de Badalona, van anomenar aquest fet , vaig escoltar testimonis directes de pares que es reconeixien en els trets dels seus fills; però que no havien estat diagnosticats com a dislèxics en la seva etapa escolar, fins i tot, en algun cas, la persona va manifestar que es va sentir alleugerida  a l' entendre que li havia passat, al saber el perquè de la seves dificultats.

Bibliografia:
- Roca, Enric; Carmona, Jordi; Boix, Cristina; Colomé, Roser; López, Anna; Sanguinetti, Ana; Caro, Marta; Sants Fitó, Anna (coord.) 2010. “El aprendizaje en la infancia y la adolescencia: claves para evitar el fracaso escolar”. Cuadernos FAROS núm.4. Esplugues de Llobregat: Hospital Sant Joan de Déu.

- Shaywitz, S.E. (2003). Overcoming Dyslexia: A New and Complete Science-Based Program for Reading Problems at
Any Level. New York: Vintage Books.